Otro sitio más de WordPress.com

Archivo mensual: marzo 2014

Imagen

El meu nom Julián conegut també pel nom de “cometa rojo” visc al Barri de Can Puiggener al carrer Sagunt, des de l’any 1955 (menys uns 13 que vaig estar a la Plaça d’Espanya) També vaig estar a Barcelona (barri de Sant Gervasi)… encara que no vaig perdre mai el contacte amb el barri, ja que vaig ser fill únic de ma mare i que va viure al barri des de l’any 1955 , jo venia tot sovint a veure-la fins que al agreujar-se degut a la seva vellesa vaig estar amb ella uns vuit mesos, fins que és va morir els meus braços i des de llavors no m’hi canviat de residència.

A continuació, amb aquesta carta pública explico la meva història de la meva estància i com he conviscut al barri de Can Puiggener.

La majoria de ciutadans i ciutadanes, saben que el barri de Can Puiggener, ha estat molt marginat, per part del Consistori Municipal.

Fa uns mesos, i degut a cúmul de circumstàncies, la Associació de Veïns de Can Puiggener (El Llano) va tenir que recórrer al Partit Popular, per portar el tema a la resta dels Partits polítics amb representació a l’Ajuntament. Ja que per discrepàncies de la anomenada Associació veien que la situació s’agreujava en especial al Llano de Can Puiggener.

Al final després d’unes reunions, de portaveus sobre el tema del barri, Tot se’n va anar a fer punyetes, Com el barri crema com una “espasa a la farga”… com hi han algunes coses que són de difícil solució; hi ha d’haver-hi un canvi substancial, però sempre topen amb dues coses per arreglar el barri… “els calers” i “zona marginada i antiga”  Tot s’envolta en unes solucions polítiques,  sense recordant-se en lo primordial,  la qüestió social… (con he dit abans “crema com un ferro candent” ”al final va quedar així per sobre. en una  solució inadequada, (controls policials) “que això no beneficia en res al barri, la família que es pot escapar se’n va,  però ara, hi ha un gran problema “la CRISI GALOPANT”)

Aquest barri de sempre des de que hi residit l’imatge ha estat més aviat dolenta “sense fonaments concrets”  des de els 11 anys que visc aquí, m’adapta’t. I ara per amí és una honra viure al barri i en bona convivència en tothom, sense cap tipus de xenofòbia… S’ha denominat, des de fora i fa temps, … “el barri dels gitanos” desgraciadament, amb to despectiu. En aquell temps i que segueixo vivint al mateix lloc carrer Sagunt, que al principi es deia calle “J”. (al principi eren parcel·les, d’aquí és posaven lletres)

Personalment, des de fa anys Quan existia el C.S.S.R. (Centre Social San Roque) Que era l’única Associació del barri, anomenat així religiosament per un Sant de origen francès, i que degut al van fer Sant,  per que curava les dolències de la “pesta y de les epidèmies” (Gràcies a aquest Sant ens protegeix de les infeccions de les escombraries que hi ha,  i les persones que vivim aquí, estem acostumades i a la vegada immunitzades Desconec la seva vinculació del nom con a patró del barri.

Jo ja vaig estar al moviment social del Barri, després d’haver estat al “colegio de Madera” (situat entre la Baixada de Can Puiggener y el carrer Sagunt) i quan l’església estava a un finca al carrer anomenat ara Llum de la Selva. (Guzmán El Bueno)

Me’n recordo que el meu pare i ma mare tenien una botiga, al carrer Sagunt on viviem, (en aquells temps és venía de tot, des de peix,  fins oli a granel)  (i recordo l’any 1955 encara ens il · luminàvem amb un llum de carbur, vam ser dels primers de tenir llum elèctrica,  i que encara, després de 60 anys,  tenim els troncs de fusta clavats a les voreres, que quan passem amb el paraigua freguem la finestra del veí, els cables penjants, que passen encara per davant de la meva finestra del pis …  quina vergonya!.

Quan la festa major,  feiem una paradeta de “chuches i gelats (xambis) a la Plaça Granada, AQUESTA FESTA MAJOR. era a partir de la segona quinzena d’agost degut al “Sant Patró” (16 d’agost) començava al inici de las vacances a partir del 15 (dia  Santa Maria de la Asunción).  Anaven a la Plaça Granada que era el centre de la Festa.. (maquíssima, amb orquest;  tot el barri per les nits anavem a ballar).  Però des el penúltim Alcalde de barri, que vivia al carrer Cartago,  va canviar el lloc (va instal·lar-se una parada per tot el que és necessita a una Festa, a prop de casa seva), situada davant on està actualment la botiga de l’Isa) des de  llavors, es van acabar les festes, (DEL SANTO PATRÓN) ja que com el comerciants eren els que aportaven més econòmicament.  I al dividir les parades de venda el lloc no va ser apropiat.  Com es feia anteriorment a la Plaça Granada… fins que és va recuperar gràcies a la Asociación de Vecinos de Can Puigjaner (Llano). Però la festa del “Santo Patrón Sant Roque”  (15-16 de Agosto, se fue al garete… Hi  havia una raó, el mes de Agost es feien les vacances d’estiu. i la van passar al mes de juny

L’ associacionisme, va quedar mort, fins que es van construir els pisos de VISASA (la actual anomenada Vimusa, que és quan va rebrotar un altre vegada, amb  l’Entitat Asociación de Vecinos de Can Puiggener (situada al Llano)..

Vaig participar en el tema de les clavegueres, d’asfalt dels carrers, Com a President de l’APA, al Col·legi Marcet. (que hermosos tiempos aquellos) se hizo un cambio de la Dirección y de “profesores” como antes se les llamaba (eran al estilo del régimen franquista, no eran malos sino se les podría llamar “conservadores” ,

Mica en mica en un parell o tres anys va haver un canvi de tot el Claustre; hi havia una Junta Gestora que el President d’aquesta era un veï del barri, el Sr. Antonio conegut per “El estanquero” (E.P.D.) Propietari del únic estanc que hi havia al barri i que encara hi és, davant de l’esglesia San Roc, que està al carrer Florit, i que el porta la seva filla); Al desapeixer la Junta Gestora, per la Oficial,  en vam votar President amí a la Assemblea a mà alçada, prèvia recomanació del Sr. Antonio, que fins i tot ell era un home del règim, i jo fill de republicà, teniem bon tracte, i així,  tots els anys, (aproximadament uns 10) que van estar el meus fills a l’escola,  fins que varen anar al Institut  Agustí Serra.

El primer que van fer la Junta oficial,  vam començar a reivindicar al Ministeri d’Educació a  Madrid, seguint  fen-ho durant el mandat de l’Alcalde Royo (transició)  i finalment aprovat durant el primer Alcalde democràtic a Sabadell “Toni Farrés” és va començar el enderrocament i la  remodelació del col·legi, dels infants que estaven on esta ara l’escola Bressol molt al costat del torrent (actualment Carrer Puig de la Creu que empalma amb el camí Les Clotes, que arriva fins al riu Ripoll) l’edifici molt vell i mal construit, en moltes humitats, que les criatures i els mestres, tenien que aguantar; això va ser abans que els  infants venien de la anomenada “Guarderia” dirigida per la coneguda

“Hermana Gloria” (monja que portava el jardí d’infància de la finca Passatge de la Vinya, 25 (ocupada recientment per una família de ètnia gitana)…  aquest Col·legi Públic,  va ser uns dels millors i més preparat de tot Sabadell…  per la singularitat, i particularitat que vam tenir que escolaritzar a prous nens i nenas que dintre de l’edat escolar obligatòria, no anaven a l’esc9la…  Quina pena de com el veig ara.

Baix el mandat d’En Toni Farrés, és va inaugurar la edificació nova del col·legi Alcalde Marcet al carrer Florit; en  reprensentació de l’Ajuntament va venir En Ramón Álvarez (Vicepresident del Partit majoritari PSUC) que junt amb la junta del A”M”PA (la “m” perque abans es deien APA, Asociación de Padres de Alumnos),  vam fer un piscolabis i jo em vaig quedar a fora al carrer a la  paret de la Farmàcia. (mirant-me l’edifici) Con anècdota ho explico… En Ramon va sortir i em va dir: Què fas aquí fora?, que tu principalment tindries que estar amb nosaltres celebrant-ho?. La contesta me la reservo…

També vaig participar en posar la pedra al carrer Florit com a símbol de la nova construcció (la actual Església) i Parròquia San Roque… vaig a estar també en el grup per impulsar la celebració de la Setmana Santa que estava fluixa. Dedicant-me a buscar amb el trompetista “El colorao” que vivia a la primera casa del carrer Sagunt, 2 (la qual és va enderrocar fa anys), tenia que esberinar on eren els tambors i les trompetes, estaven a un Bar de Ca n’Oriach, ja teníem lo principal, després ens reunírem amb el capellà que hi havia en aquell temps  tots junts, amb els repressentants de les diferents confraries) i fins ara interrompudament fins l’any passat, s’està fen cada any la passada de la Procesó;  i que per cert l’any passat 2013, no vaig veure cap representació de l’Ajuntament … quan cada any venia algú… El barri, és del (districte Creu Alta) però sempre ha estat separat, de la Ciutat abans per la via del tren i ara per la Gran Via. Me’n recordo quan i que encara s’acostuma a dir “Voy a Sabadell”. La qüestió és que actualment, està tan disgregat, i dividit per zones y famílies, (ja no som com abans)… antigament un barri religiós gent inmigrant de reu d’Espanya, gent de missa, després quan varen construir el pisos de VISASA (actual VIMUSA) la gent de abans “paios i gitanos” i havia una convivència veïnal prou bona i a la vegada, relativa, ja que en aquell temps (carrers sense asfaltar, etc. degut a les costums i una manca d’integració, havien famílies “payas” i gitanes que per qüestions diverses, veien un barri marginat, i els que és trobaven a disgust i tenien possibilitats per anar-se’n del barri, marxaven i posteriorment, la mescla de gent tendència de “esquerres” + la gent gran “de missa” + “immigrants de molts llocs., etc. etc és va anar degradant.   (Imagineu la Plaça sin nombre coneguda per Leovigildo, va ser beneïda pel Capellà, per que la gent ho demanava, y pel altra banda els progressistes “izquierdistas”,  (especialment del Llano, deien que eso era de Fascistas, Vaig parlar amb Toni Farrés, i en Trives i amb el capellà, per que no hi haguessin enfrontaments, tots dos, van controlar a les seves ovelles, y no va passar rés.) Per aquell temps va començar una excisió del PSUC I PCC

En resum, tot això és per dir que per discrepàncies amb la President de la Associació de Can Puiggener Nord, i que fins ara i estat como a soci col·laborador, dimiteixo. deixo de fer tasques al barri, hi han prou Entitats per portar el barri endavant des de les  Associacions Gitanes (FAGIC, UNIÓ ROMANÍ), Islàmiques, Llatines,  dues Associacions de veïns prou competents, (Asociación de Vecinos de Can Puigjaner “Llano” i la Associació de Canpuiggener Nord) Etc. Etc.  I sense oblidar un Ajuntament que ara és preocupa pel nostre barri , “Que ja era hora”.

Com vaig pel camí Del 70 anys, em dedicaré a casa meva,  tocar la flauta , donar el meu suport, posant un granet de sorra i lluitant per la unitat,  la convivència i la llibertat que tot esser humà reclamem i necessitem,  des de la meva condició, a-partidista , (no apolítica) a-confesional i com ideal “egocràtic”  per un societat millor per les futures generacions.

UNA MICA D’HISTÒRIA DEL BARRI

 

http://www.xtec.cat/centres/a8024005/historia.htm

http://www.virgendegraciaensabadell.com/publicaciones/ROMERIA2013.pdf

http://www.virgendegraciaensabadell.com/historia.php

http://www.sabadell.cat/es/noticias-municipales/23219-el-gobierno-de-sabadell-visita-el-barrio-de-can-puiggener

http://www.isabadell.cat/tag/can-puiggener/

http://www.isabadell.cat/2014/02/el-pp-lleva-los-problemas-de-can-puiggener-al-parlament/

https://juliancometarojo.wordpress.com/2014/02/11/can-puiggener-el-barrio-marginal-de-la-ciudad-de-sabadell/


El Dia Internacional de la Dona Treballadora o també Dia Internacional de la Dona es
celebra el dia 8 de març i està reconegut per les Nacions Unides . En aquest dia es
commemora la lluita de la dona per la seva participació , en peu d’ igualtat amb l’home, en la societat i en el seu desenvolupament íntegre com a persona . És festa nacional en alguns països i és commemorada per Nacions Unides .

La idea d’un dia internacional de la dona va sorgir al final del segle XIX en plena revolució
industrial i auge del moviment obrer . La celebració recull una lluita ja empresa en l’antiga Grècia per Lisístrata , qui va començar una vaga sexual contra els homes per posar fi a la guerra , i reflectida en la Revolució Francesa , les parisenques que demanaven ” llibertat , igualtat i fraternitat ” van marxar cap a Versalles per exigir el sufragi femení , però no va ser fins als primers anys del segle XX quan es va començar a proclamar , des de diferents internacionals d’esquerra, la celebració d’una jornada de lluita específica per a la dona i els seus drets .

Cronologia

S’ofereix a continuació una breu cronologia dels esdeveniments més destacats : La
Conferència Internacional de Dones Socialistes , reunida a Copenhaguen , va proclamar el Dia
Internacional de la Dona Treballadora , a proposta de la dirigent comunista alemanya Clara Zetkin , com una jornada de lluita pels drets de les dones . La proposta va ser
aprovada unànimement per la conferència de més de 100 dones procedents de 17
països , entre elles les tres primeres dones escollides per al parlament finés.

http://es.wikipedia.org/wiki/D%C3%ADa_Internacional_de_la_Eliminaci%C3%B3n_de_la_Violencia_contra_la_Mujer

ImagenImagen

Junts en tot lluitem contra el maltractament de la dona. Encara amb els fets redactats en l’anterior cronologia, la història més estesa sobre la commemoració del 8 de març fa referència als fets que van succeir en aquesta data de l’any 1908, quan van morir calcinades 146 dones treballadores de la fàbrica tèxtil Cotton de Nova York en un incendi provocat per les bombes incendiaries que els van llançar davant la negativa d’abandonar el tancament en què protestaven pels baixos salaris i les infames condicions de treball que patien.

També es reconeix com antecedent a les manifestacions protagonitzades per obreres tèxtils el 8 de març de 1957, també a Nova York.

VISCA EL DIA EN CONMEMORACIÓ DE LA DONA 8 DE MARÇ

ALGUNES DONES QUE VAN FER HISTÒRIA

Cleopatra VII (69-30 a.C.),  Boudica (Siglo I),  Juana de Arco (1412-1431), Catalina la Grande (1729-1796), Mary Wollstonecraft (1759-1797), Jane Austen (1775-1817), Ada Lovelace (1815-1852), Susan B. Anthony (1820-1906), Florence Nightingale (1820-1910), Marie Curie (1867-1934), Helen Keller (1880-1968), Frida Kahlo (1907-1954), Simone de Beauvoir (1908-1986) , Khertek Anchimaa-Toka (1912-2008), Benazir Bhutto (1953-2007),

http://recuerdosdepandora.com/historia/mujeres-que-marcaron-la-historia/